9 poemes de Josep Lluís Roig

Amb motiu del Dia Internacional del Llibre, volem compartir una selecció de 10 poemes de Josep Lluís Roig. L’escriptor, que visitarà Ròtova el pròxim dia 23 d’abril per fer un directe a través de les xarxes de l’Ajuntament, ens ha preparat aquesta selecció extreta del seu llibre ‘La llum del curtcircuit’, de l’editorial ‘Edicions del Buc’ i Premi Mallorca de Poesia 2017.

  • Roig. J., (2016). La llum del curtcircuit. Alzira, Espanya: Edicions Bromera.
                                    ZERO
La primera vegada vaig conèixer un déu tan antic
que ni em cabia a la memòria. Cruel, perquè
ja no va tornar mai més, ni tan sols amb dosis
infinites.
                                     VIII      
He vist l’àngel, avui. M’havien portat Haldol
dels Estats Units, així que vaig furtar de casa
ginebra de la bona. Et vaig dir de quedar.
Tenia la clau d’una d’aquelles barraques del riu,
de les que guarden aixades, llavors, adobs amb herbicides.
Eres elàstica com la goma amb què t’he envoltat el braç,
abans de punxar-te. La botella de ginebra ja era
un cadàver digne que es negava a moure’s.
Després m’he punxat amb la mateixa agulla. Més
íntim que besar-te, que penetrar-te. Sang
de la meua sang, virus dels teus virus.
És quan he vist l’àngel. Creixia des del teu cos
com una planta gràcil, flexible, al vent. Potser
com el bambú. Ha vingut cap a mi, l’àngel,
per a posar-se davant meu. Li haguera ofert
la botella buida de Hendrick’s, perquè
sé que no beuen els àngels, però amb el moviment
m’ha caigut la xeringa a terra i m’ha entrat per la vena.
L’àngel era bell com la llum que travessa la pols
fins que m’he despertat i ja no hi éreu cap dels dos.
L’aixada era una creu i jo em mereixia el calvari.
                                    XII
No estic boig. No estic boig. Només explique en veu alta
allò que li passa a tothom en veu baixa. Només estava desconsolat
per no saber el meu nom. O potser era el teu. Ara tampoc
no importa massa. M’he adormit damunt la taula i a la mà
tenia una fotografia teua. Sense nom. He anat, potser, al cementeri
on, dins d’una butxaca, he trobat escrit el nom d’algú
com jo. Un poble de pedra on viuen tots els morts.
Les cares florides, les flors seques, mentre no sé si estàs
ací, no sé el teu nom, no puc buscar-te mentre
t’espere. Et propose un joc, un nom, un viatge entre les cames
però ja te n’has anat. No sé on. Miraré pels hospitals,
pels túnels i els tanatoris, per les cunetes i les roselles,
et buscaré mentre cave a la terra la meua tomba
sense nom, amb les persianes baixades.
                                    XIV
La meua memòria és un bosc d’on talen els arbres. Oblide
on he tancat els ulls, note les passes que trepitgen el meu
cervell. Tinc el cap ple de fulles mortes. No sóc sinó
un viatger que camina entre les coses que oblide. Tinc
el cap ple de fulles mortes, note les passes que s’allunyen
del cervell, les fulles mortes que el vent desordena;
l’horitzó és un solar a mig construir, la meua memòria
és un bosc talat, la mare morta, l’última meua paraula,
els peus freds, la llum del curtcircuit, la pell insuficient,
el batut de cervell, les fulles mortes com fotos digitals
d’un format desconegut, el bosc talat, ni tan sols l’incendi,
ni la grandesa de la caiguda. Només l’oblit, quatre paraules;
no res.
                                    XXI
Em vas portar llavors d’abrina que vaig picar
al molinet de cafè, com recomanava el xaman
de youtube. Crec. Em vaig cometre els talls
a la cuixa, com explicava el xaman, per a després
refregar la pols. Però no arribava l’onada, mentre que
l’olor a encens ja no cabia a dintre aquell casup.
Així que vaig prendre un pessic de la farina aquella,
d’un gris sense acabar, àton, ben lluny del negre
brillant amb una piga de roig fosforescent de la llavor.
Me’l vaig posar dins de la boca, el pessic. Prohibit.
Prohibit. Prohibit. Prohibit. Prohibit. Prohibit. Prohibit.
El dissabte de bon matí, just quan clarejava, em va salvar
un obrer que enyorava el poble original i l’hortet.
La bromera de la meua boca s’havia escampat per
tot el terra fins convertir-se en fang que s’enganxà
a la sola oblidada dels sanitaris, just després que l’ambulància
partira, just abans que l’obrer recuperara l’aixada
per a tallar les quatre males herbes de l’hort i la cabana.
                                    XXII
La humanitat és una ciutat que m’agrada. Que guarda
a dintre totes les fams del món, totes les àmplies,
tènues desaparicions, quan et mire però veig més enllà
només una paret blanca com una tàpia on s’estavellen
tots els mosquits i els cotxes buits d’esperança sense
ajuda.
Crec que no tornaré, que em quedaré a viure ací,
contra aquesta paret blanca on m’estavelle cada vegada.
Encara que, després, sempre desperte.
                                    XXIV
No és ningú. No és ningú qui ven flors mentre passa per sobre
del meu cos mentre estic estirat en aquesta vorera incòmoda.
I aquest cel líquid. I aquest mar negre. I aquest vent
advers.
No em vendrà ningú, ara, una flor. Però al fons d’aquest
mar d’asfalt negre on sure, al pàrquing d’aquest burguer,
agafat a la vorera, busque la clau de tots els racons on em sóc
presoner, inútilment.
Si ara, en lloc de creuar per sobre meu, algú
em venguera una flor, un jardí, creuria,
potser, que aquest mar és un mar. I que podia
ofegar-me.
                                    XXV
Els venedors de flors pakistanesos s’escampen com
un exèrcit de bicicletes en primavera. Però jo sé
que fa fred perquè, de fa dies, que no sent els peus,
no sent les mans, no note el dolor punyent, amorf però
enganxós.
Sé que hi és però fa dies que no però fa dies
que no però fa tants dies que no que no recorde
què em vaig prendre, exactament. Fa dies però
ara mateix sé que és avui, que no note el dolor,
sé que és avui i que m’he aixecat amb certa
dignitat en aquest lloc que no vull reconèixer.
Sé que és avui encara que estic sol i no duc res
per les butxaques que regire mentre tinc pànic
del dolor però no duc res i he de tornar cap al mar
de xiclet, cap al mar del dolor, on sé que m’espera
com sé que és avui perquè avui sempre és avui.
                                    XXIX
Insistien les persianes a tancar els panys i el cel obscur,
sense voler, potser, però sense parar, sense parar, sense
aturar-se. Jo no podia amb això. Jo no podia amb això. No.
Em vas parlar de la beguda de kava, que t’havien portat
de Hawaii. Em vas demanar que portara Xanax. Només
una pastilla, que compartiríem. Només mitja. Perill.
Perill. Perill. Perill. Perill. Perill. Perill. Perill. Beguérem
i engolírem només la meitat de l’única pastilla.
Entrava la calma com un vent fresc enmig de la calitja,
vora les ones, on estàvem. Les persianes es retiraven
i el cel era tan profund que podies clavar-li mà sense tocar
fons. Llavors em vas explicar que no pensaves tornar,
que te n’anaves. Uns estudis, un treball, una beca,
qualsevol excusa. Sabia que m’importava però no
m’importava. Vivia al mar de la tranquil·litat,
el mar de la calma, vivia a la lluna i la lluna era
silenci. Calma. Pau.
Vaig lamentar, just en aquell moment, no haver dut
més Xanax per a quedar-me sempre a dintre aquell
benestar desesperat.
Posts created 38

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Related Posts

Begin typing your search term above and press enter to search. Press ESC to cancel.

Back To Top