Lectura del conte ‘Arribada puntual’ del llibre ‘Congruències’ (editorial: Camacuc) de l’escriptor Àlex Peñalver i Giner. Realitzat per l’Ajuntament de Ròtova amb motiu del Dia Internacional del Llibre.
A més, vos informem que teniu el llibre a la vostra disposició per a préstec en la biblioteca de Ròtova.
- Peñalver, À., (2000). Congruències. València, Espanya: Camacuc.
Arribada puntual
De feia temps que tenia clar que cadascú troba el seu camí al llarg de la vida, uns ho aconsegueixen prompte, d’altres, però, més tard; no obstant això, tothom el descobreix; fins i tot els qui no el retroben mai de la vida, perquè justament és el seu camí: no trobar-lo-hi. Ell encara no l’havia descobert i malgrat pensar que havia deixat passar moltes oportunitats no se sufocava gaire; perquè, segons ell, a la vida no hi ha només un tren. S en perds un, n’hi pots agafar altre i segurament aquest últim serà mol més escaient que no l’anterior. És per això que, mentre esperava a la finestra de l’aeroport l’eixida del seu vol, recordava els trens que sense voler havia deixat escapolir i també els trens dels quals s’havia baixat per creure que menaven a una destinació equivocada. No li feien nosa aquests pensaments, es consolava pensant que segurament no eren per a ell i si ho eren, tant li feien perquè just ara estava a punt d’agafar un vol cap a un lloc de treball forà desitjat durant molt temps per ell. Estava segur que aquell si era el seu tren o millor dit el seu vol, un vol que l’enlairaria cap a on sempre havia somiat. Estava francament content, i badoc es distreia mirant pel finestral de l’aeroport. Es concentrava en les desventures que de jove havia patit i era ara, com aquell qui diu vellesa, que anava amb aquesta nova destinació laboral, a rescabalar-se’n. Recordava quan per oblit se li passà la caducitat de la pròrroga de la mili i acabà anant-se’n, a contra cor, cap a Ceuta a fer-la. També recordava com de tardanes li havien arribat inquietuds com la lectura, el cinema, el teatre o la natura i els viatges. Tot ho atribuïa a la manca de germans majors que li serviren d’exemple i a la falta d’estímul patern i matern ja que els pares, massa preocupats per afers laborals i després amb els tràmits de separació, no tingueren temps per aconsellar-lo, o simplement, amb la seua mera actitud servir d’espill on mirar-se. Tot plegar, una infància convulsa segons ell, a la qual imputava la infinitat d’oportunitats esvaïdes. Malgrat tot no es penedia de res perquè la infància i joventut no l’havia perduda, ja que darrere una pilota de bàsquet o de tenis va tenir prou preocupacions; i és que per aquesta hiperactivitat esportiva ara, als cinquanta anys, gaudia d’una salut envejable. En fi, que havent-se fet si mateix sense ajuda de ningú, ara s’hi trobava palplantat veient passar avions i pensant en aquell dia en què tingué la seua primera oportunitat de treball, passà el psicotècnic però s’emocionà tant de veure-se’l aconseguit que a l’entrevista amb el cap de personal la va empastifar d’allò més; açò li passà cinc vegades més, totes elles consecutives, però no li donava importància perquè a la sisena vingué la vençuda i aconseguí el treball, aquell treball pel qual agafaria l’avió, justament el treball desitjat i cobejat durant temps, i que d’haver realitzat altres feines ara no tindria. Encara que tenia arguments de sobra per al consol continuava amb una petita recança pel temps que tardava a aprendre les coses, temps que en passar s’emporta amb ell sucoses oportunitats. Calia, doncs, fer com els eixerits que a la primera copsen i aprenen i estava força content perquè creia haver assolit açò ara, als cinquanta any, i si no, al treball aconseguit es remetia com a prova irrefutable de l’assoliment. Pensava, mentre un munt d’avions s’enlairaven i aterraven, en els atorrollaments típics de la joventut; quan la sang corre calenta. Ell n’havia tinguts molts. Recordà aquell dia en què amb presses, arribà a l’estació per agafar el tren de llarg recorregut cap a la capital i per l’atrotinament hi pujà a temps, sols que ho féu en el que venia i marxava en direcció contrària, cap a la frontera. Recordà també el dia en què esperava el seu embarcament al port i el bitllet que li havia tret sa tia era de tren, no de vaixell transbordador; o aquella bonoloto encertada que no pogué cobrar pe no haver-la segellada quan era menester, la veritat que aquells vuitanta milions li haurien fet més fàcil l’existència. O aquella travessa tota encertada si no fóra per les caselles 13 i 1 que oblidà emplenar; a la fi, dotze minsos encerts i catorze mil escadusseres pessetes a la butxaca. Era ara; badoc i abstret en les dones amb qui hauria pogut intimar d’haver tingut una sensibilitat més primerenca; palplantat com un estaquirot davant el finestral i quiet com un parot que, transcorreguts vint minuts des de l’últim avís d’embarcament, l’avió de la seua destinació s’enlairava decididament.
Àlex Peñalver i Giner
CONGRUÈNCIES
XI Premi Literari Narrativa Curta CASA DEL DAU de Xirivella.
