Amb motiu del Dia Internacional de la Poesia, volem compartir una selecció de 12 poemes de Maria Josep Escrivà i Vidal. La poeta, que visitarà Ròtova el pròxim dia 23 de març per fer un directe a través de les xarxes de l’Ajuntament, ens ha preparat aquesta selecció extreta dels seus llibres ‘Serena blanca’, de l’editorial ‘Edicions del Buc’, i ‘Sempre és tard’, de l’editorial ‘Edicions Proa’.
- Escrivà. M., (2016). Serena barca. La Pobla de Farnals, Espanya: Edicions del Buc.
- Escrivà. M., (2020). Sempre és tard. Barcelona, Espanya: Edicions Proa.
SERENA BARCA
Naveguem desnonats cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar si és en terra benigna:
ens avala un viàtic de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars, de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes, radiants camafeus
de nacre. Redimits de quasi tot.
[De Serena barca]
EL POU: L’ORIGEN
La meua mare és sàvia.
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l'ofereix, penyora d'amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s'ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones.
Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N'acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d'un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —«què et sembla…?»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.
Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l'escolten: «Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,
ni ens cal, si compartim melic des de l'inici:
l'amarra d'un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna.
[De Serena barca]
ENLLÀ DEL FOC
Barranc d'Atanasi, Ròtova, la Safor
Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.
Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.
[De Serena barca]
PER DALT LES TEULADES
Com hi ha el dol
en el cor
de la pedra
enquistat,
qui alça el cap
descobreix
que, entre els plecs
del teulat,
pertinaç
com el liquen,
més intrèpid
que el voltor,
creix un broll
—insensat…!—
de raïm
de pastor.
[De Serena barca]
SÍNDROME PREMENSTRUAL
Devastades
com si un mar infinit
o una terra erma
la meua pena i jo
jo amb la meua pena
som.
Paràsit de paràsit
indivises
afirmatives
insuportables
menstruals i recíproques:
la meua pena em fa
jo faig la meua pena
i ens fem les dues
subjugada companyia.
[De Serena barca]
MELIC
Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.
Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.
Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fóra
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.
[De Serena barca]
AMB LA FERIDA
D’aquí uns moments, tot es dissiparà, tornarem a estar sols,
enmig del no-res.
Samuel Beckett
Grotesc el món
on no serem.
En el mutisme
dels guarets on es cova
lenta l’espera.
Horitzontal
soledat de la terra.
Com el sepulcre,
on cada dia
es pon, definitiu,
el sol, entre guarets
que són raó
només d’allò
que, estoicament,
els causa d’esperar:
estremir-se de goig
i estremir-se de dol
amb la ferida
de la llavor primera
que hi torna a germinar
com si mai no fos tard.
[De Sempre és tard]
PLANY DELS INGENUS
... i jo tinc fred
Jaume Coll Mariné
El tacte dol de no tocar-te i s’obre
al cap de cada dit un precipici.
Des del fons del mirall, com fiblades d’acer,
passen els dies i passen les nits
i ja no vens. I aleshores, per què
no s’ha aturat de créixer, insolent, el cabell?
[De Sempre és tard]
LATITUD ZERO
Estar. Ací. Aquest ací no és
cap lloc. Estar
en els noms. Més
enllà, un altre jo
m’observa esbalaït, làbil
espelma tremolosa:
tant de conhort
en tanta humilitat. Estar
ací. En aquesta
latitud sense
coordenades
on tot el que no és
pregona soledat, és rellevant
només en la mesura que és escrit.
L’amor no redimeix de la ferida.
L’amor és la ferida.
[De Sempre és tard]
No les paraules. Tan sols el dolor pot dir el dolor.
A Manel Marí in memoriam
31 de gener de 2018
[De Sempre és tard]
AVIAT L’INSTANT
No hi ha camins damunt l’asfalt. Tan sols
un desig d’ales. Destí o planeta
de sabó, fonedissa pupil·la que especula
amb bagatel·les: les nostres vides evanescents.
Sobre els sepulcres d’aquells que ens precedeixen,
la vella estirp. «Morir vol dir —va escriure
Kúixner— ser coetani de tots, llevat dels vius».
Mentre, callem. Que ens deshabite el dir,
per indevots. Que enllà de tot,
només la dignitat dels arbres reste intacta.
No hi ha camins de llum. Tot és mentida.
Ens empresona un mur de vidre.
Però hi vetllem encara, per si l’amor, per si la idea...
Per l’instant tebi on s’ajacen les ombres.
Per si ens creixen ales, com al cavall
dels déus i, com si déus, gosem volar.
[De Sempre és tard]
MIRALL EN EL MIRALL
Arvo Pärt
En equilibri
al seu filat, les tórtores.
L’engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L’alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L’abans, l’abisme. Tot
i res en equilibri.
La nàusea i la pau.
[De Sempre és tard]
